.
I un dia m'abandonaren les paraules,
cansades per l’ús sovintejat i maldestre,
a que ignorant de mi les havia castigades.
Ho feren com a venjança de la meua poca traça
en les qüestions etèries del llenguatge poètic,
i em deixaren per una estona, talment orfe.
Em costà molt de convèncer-les, per tal
que abandonessin la seva posició inicial.
Costà, però finalment ho vaig aconseguir,
amb arguments que prefereixo guardar-me.
I que és un poeta sense les seves paraules?
aquelles que sol emprar sovint, convençut
que son les escaients i, en certa manera
les pertinents i adequades. O és que no és així?
que potser son elles les que manen, les que
malgrat nosaltres
..................... - simples aprenents de no res -
decideixen posar-se una rere l’altre,
dins una més o menys poètica tirallonga,
i explicar-nos les seves histories. No ho sé,
però si és veritat que de vegades escric poemes,
que l’endemà per a mi mateix son inexplicables
i no els reconec...
------------------ sincerament,
-----------------------------com a propis.

*
.

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 9 de febrer de 2010 a les 23:06

Així és, ens deixem portar per la imaginació i de vegades en rellegir ens sorprenem del que allí hem deixat escrit.
Es veritat que sóm simples aprenents de paraules, però amb elles creem i recreem la nostra fantasia i un nou univers on alliberar la realitat transformant-la o disfressant-la amb les nostres il·lusions i delers.

F.Puigcarbó ha dit... 10 de febrer de 2010 a les 17:24

doncs si, com diria Serrat anem fent sensen pressa, regalimant tendressa.

 
Top