Com un joc, sovint als vaixells he vist
com cacen albatros, grans aus marines
que són com indolents companys de viatge
rera el vaixell que solca els abismes amargs.
.
Una vegada han caigut a coberta, aquests reis
de l'espai blavós són torpons i tímids,
i les seves ales tan blanques i tan grans són com
tous rems que arrosseguen llastimosos per terra.

Pobre alat viatger, desmanegat i inert!
El que fou tan bonic ara és lleig i risible!
Un apropa al seu bec la cachimba encesa,
un altre imita coixejant l'esguerrat amb ales.

El Poeta és un príncep, gran senyor dels núvols,
la casa del qual és el vent, que no tem l'arquer;
desterrat al terra, entre la vil cridòria,
les seves ales gegants no el deixen caminar.

Charles Baudelarie.

*

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 25 de febrer de 2010 a les 2:11

El poeta sempre vola i en la volada oblida que cal tornar al terra i de tant en tant albirar les coses des de baix i poder caminar amb la tranquil·litat d'una passejada pel bosc

F.Puigcarbó ha dit... 25 de febrer de 2010 a les 13:23

quin gran poeta era Baudelaire. T'has llegit les flors del mal?

Joana ha dit... 26 de febrer de 2010 a les 7:51

No les he llegit, però me les apunte, si tu me les recomanes, de segur que no me les puc perdre.
Moltes gràcies.

Jean Robur ha dit... 16 de desembre de 2012 a les 17:19

Hola Francesc, Jo tinc "les flors del mal", però l'he llegit a trossets. M'encanta la comparança que va l'amic frances, en el terra tots som brutícia que s'emporta la riuada...

 
Top