.
.
.
.
.
Isc de l'espill
per a tornar als meus ulls.
Dins, m'hi enceguen mirades
de cossos amb pupil·les de vidre.
Ací fora, a l'intempèrie,
aprenc sola a buscar llenya,
a fer foc sense massa cendra,
a somiar desperta i lluny
de les refraccions, les inèrcies,
les renúncies, les complaences,
les ablacions, l'Estat, el fred.


Un poema d'Irene Climent

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 14 d’abril de 2010 a les 19:45

Molt bonic, m'agrada molt més que els altres que has penjat d'ella.
Amb aquest m'identifique totalment.
B77777777!!!!

F.Puigcarbó ha dit... 16 d’abril de 2010 a les 8:19

aquest poema es molt encertat, curt i concret, a mi també és dels que més m'agrada d'Irene

F.Puigcarbó ha dit... 27 d’abril de 2010 a les 7:59

ja saps que a mi m'agrada molt la poesia d'Irene, però estic amb tu, aquesta és especial.

 
Top