No tornaré a la terra
que m'ha vist néixer.
No parlaré més
amb la veu del pare i la mare.
Esfilagarssades i carrinclones lletres
empastifant fulls en blanc

I no serà el meu exili,
sala d'espera per una tornada,
el meu dolor d'emigrant,
causa de martiri

Veieu, el meu odi?

Mentre el tren,
em condueix cap a paratges secs
batallo per oblidar,
per desfer-me de la meva heretat,
somnis impossibles
d'un poble narcotitzat

Venço
i cremo el bosc,
serro el meu arbre genealògic,
desenterro les arrels,
i a sota hi ha cendres
d'un altre incendi

El veieu ara, el meu odi?

un poema de Tony Montana

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 5 d’abril de 2010 a les 8:50

Gràcies, Frances per oferir-nos auest poema. Fa un temps en penjares alguns d'ell si no recorde mal. Aquest em sembla molt profund i els sentiments s'expliquen d'una manera molt radical.
Voler oblidar les arrels resulta tan complicat com impossible.

Gràcies per compartir.

F.Puigcarbó ha dit... 5 d’abril de 2010 a les 9:24

No tocava avui aquest poema Joana, però l'he posat atès té a veure amb el comentari d'avui del meu bloc personal.

 
Top