L'amic perdut va tornar ahir.
El temps, llençol que tapa ferides
havia fet l'oblidés, o aixó pensava,
però ahir, xerrant amb ella, tornà.
Potser varem parlar-ne massa,
barrejant records amb feina
comentaris i situacions. Però
així va sorgir, sense pretendre-ho
i ja no hi havia marxa enrere.
L'amic perdut va tornar ahir
per a mi, no pas per a ella
que el te encara molt present,
perquè els essers estimats
mai no acaben de partir.

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 13 d’abril de 2010 a les 18:10

Així és sempre els esperem i mai no se'n van.

Al meu bosc en falta algun que sembla tenir por de perdres entre el ramatge. no ho sé el cas es que el tire an falta.

Una gran abraçada

 
Top