Avui,
he tornat a fracassar,
fent tercetes principesques,
endecasilabs noucentistes
i rimes per capelles
de vagines solitaries

Ahir,
jo era caos,
vermellor i sentor centramericana,
passió d'escuma esponjada,
amb les mans buidades
i el cor trinxat

Demà,
hi tornarè,
estatic en el racó,
esbravat per una munio de crits sense sentit

Si em tinc de quedar sec,
que sigui ara,
no vull esperar més,
no vull ser un heroi des de la tomba.
-
un poema de Jean Robur.
-

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 11 de maig de 2010 a les 18:12

Un poema molt desesperat on el factor temps simplement juga com un element més per a remarcar l'angoixa de la veu poètica. El sentiment es manifesta de forma estàtica, no evoluciona en el temps, sempres és igual. El fet d'emprar-lo suposa una intensificació d'aquest estat anímic.

Un poema molt intens.
Gràcies per compartir

F.Puigcarbó ha dit... 11 de maig de 2010 a les 19:18

en Jean sol escriure aquest tipus de poemes, fa temps no en sé res d'ell.

 
Top