En el teu rostre, company,
s’hi albira un gest de tristesa,
com si el temps et fes feresa,
com si et pesessin els anys.
Ben poc sé dels teus afanys
mes, deixa’m glossar la imatge
que el teu llarg pelegrinatge
m’ha anat, poc a poc, creant:

Tu ets com una vella alzina
sorgida enmig l’horitzó;
(qui sap si just a trenc d’alba
o un capvespre torbador.)
Alta, frondosa i arcaica,
tan ferma com tot un bosc;
dura escorça amb mil clivelles
fruit de tragèdia i records...

Als tardorencs brufols d’aire
els agrada voleiar
les grogues fulles caigudes,
que dansen al seu voltant.

Estols d’aus hi fan estada,
car saben que molts n’hi hauran
d’arbres més bells i més joves,
però cap sopluja tant...

Oasi de pau, ombra fresca,
a qui puc cantar els meus planys,
a qui llenço el meu poema,
a qui admiro tant i tant...!

Per què t’angoixes, company?
Si et vull així, com l’alzina,
doll de valors i experiència,
molt més enllà de la ciència,
del mot en va i la mentida.

I... no em doldria ser arbre
enmig del bosc de la vida
que hagués nascut a prop teu;
i que tes branques tan belles,
tot inclinant-se més,
entrellacessin les meves
i no em deixessis mai més.

Montse M.

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 6 de juny de 2010 a les 8:18

Molt bona tria, Francesc. Ja el vaig llegir a l'espai de Montse el dia que el va penjar i em va agradar moltíssim. És una gran poeta, sempre em meravellen les seues creacions. És a més una persona amb una gran sensibilitat i una humanitat molt gran, cosa que com podràs observar, sempre manifesta al seus escrits.

Ja pots estar ben content, un poema així, no te'l dediquen tots els dies.

Una gran abraçada a tots dos.

F.Puigcarbó ha dit... 6 de juny de 2010 a les 8:52

es un enorme poema Joana, d'una gran humanitat i entrega, la veritat és que m'agrada molt, un poema com aquest només el pot escriure una dona.

Galionar ha dit... 6 de juny de 2010 a les 11:17

Eeei, que anava a donar les gràcies perquè m'haguessis considerat prou vàlida per constar en una de les teves entrades..., però davant de tots aquest elogis em sembla que faré un clot a la sorra, amagaré el cap i no m'atreviré a sortir-ne mai més, de la vergonya que sento...!
Sí, Francesc, t'agraeixo enormement el detall, perquè és la primera vegada que algú penja un poema meu al seu espai i m'ha fet molta il·lusió, què caram!
Gràcies a tots dos per les vostres paraules, que evidentment considero exagerades però que fan de bon sentir.
Ah, i Francesc, oblida't de tots els perjudicis de l'edat, sents?
Una forta abraçada a tots dos!
Montse

F.Puigcarbó ha dit... 6 de juny de 2010 a les 11:45

no són exagerades Montse, Joana i jo hem expressat sincerament el que pensem, i ans al contrari, gràcies a tu per aquest regal.

 
Top