En quin moment se'm va ocórrer
la mala pensada d'escriure poesia?
Vivia més o menys feliç dins la bombolla
del meu voluntari aïllament autista

que em permetia no fer-me moltes
de les preguntes que ara em faig;
ometia endinsar-me al moll de l'os
de moltes de les quòdlibets quotidianes
i divagar enmig de paraules buides
sense cap sentit, que omplien hores
buides
també de continguts reals.

En quin moment se'm va ocórrer,
donar la cara i enfrontar-me de veritat
a allò que a tots ens fa més basarda:

a mirar-me fixament, honestament

en la imatge que reflectia cada vegada
asèptica freda i sense concessions,
la realitat
que el mirall de la vida em retornava.

* *

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 23 de juliol de 2010 a les 8:33

La poesia és l'espill de l'anima, tant amaga com mostra. Una alliberació total d'estat anímics que cura i ens revifa, una art sense el que no podriem viure, escriure o morir, vet aqui la questió? Donc està clar que escriure, sí o sí?
abraçades poètiques

F.Puigcarbó ha dit... 23 de juliol de 2010 a les 10:26

seguirem escrivint poesia, o intentant-ho almenys.

 
Top