-







Posem que us parlo de la mort.
no és més que un pas què,
tard o d'hora farem tots. Però,
perquè aquesta obsessió,
- en el meu cas -
d'aquest no viure tot vivint,
sempre pensant en l'últim instant
On serà? Quan? Com?
Qui escoltarà les meves últimes paraules?
------------------------------- i dirà:
vaig ser l'últim de parlar en ell,
qui ho havia de dir, semblava estar bé.
I parlem també de l'altre obsessió
-------------------------- malaltissa -
en acomiadar-me de tots els que estimo
en una espècie de ritual escenificat.
Perquè? Si tot plegat és una bajanada.
et passes la vida constantment pendent
d'un fet, d'un acte que succeeix només
un cop, i que pot durar molt o tan sols,
en la gran majoria dels casos.
-------------------------- un instant.

*
.

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 3 de juliol de 2010 a les 9:18

No m'agrad pensar en aquest moment, de fet sempre ha estat un tema tabú des de que era molt menudeta. Amb el temps ens anem fent la idea al temps que reflexionem sobre la vida que tenim, i una cosa es ben segura, quan ens morim, ningú morirà per nosaltres. Acabarà la nostra existència, la viscuda i la desitjada, somnis i realitats, plaers , delers i fustracions. Tot se n'anirà i ningú ens emportarem.

Deixarem el nostre record, però la nostra vida, sols es viu una vegada i el que s'acomiada, ja no torna.
Uffffff, que m'estic posant d'un existèncialisme que no l'aguante ni jo.
Mira millor sortim a passejar a la platja.
Bon capde.

F.Puigcarbó ha dit... 3 de juliol de 2010 a les 11:07

no ha de ser cap tabú la mort, si alguna cosa certa és aquesta i tot i que mai estem preparats PER AFRONTAR-LA, s'ha de parlar d'ella sense complexes.

Bon dia de platja i compte amb el sol.

 
Top