.
Aquests versos els dic per mi tot sol,
ara que estimo tant la solitud
i estic malalt i sovint m'entendreixo
fins a plorar,
ara que escriure em cansa
i els amics vénen a portar-me llibres
i em parlen de la gent que he conegut.
.
Aquests versos els dic per mi tot sol,
en veu baixa, a la nit, perquè estimo el silenci,
quan els de casa dormen
i jo, oblidat, imagino follies
i no hi ha res que hem sigui possible.
.
Tot el que ara voldria és imprecís i bell:
vent i camins i les mans plenes d'aigua
i un cos puixant com una bèstia jove.
.
Demà, en llevar-me, res no haurà mudat,
la gent s'aturarà per saludar-me
i farà sol a la tarda quan surti
a passejar, potser amb alguna noia.
.
Però aquells que m'estimen ploraràn d'enyorança.

Miquel Martí i Pol.

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 15 d’agost de 2010 a les 8:51

Molt bonic, et deixe ací un mini resum del poeta que vaig fer no fa molt

LA POESIA DE MIQUEL MARTÍ I POL

La seua poesia té una base autobiogràfica, va més enllà de la seua malaltia (esclerosi múltiple) i de la seua realitat històrica. Amb ella aconsegueix crear un clima interior d’una gran pau.
El poble i La fàbrica pertanyen al corrent literari del realisme històric. Utilitzava un llenguatge molt directe i senzill per a fer una descripció detallada, on posava de manifest el contrast entre les condicions de vida dels obrers i la tendresa que manifesta en certes persones, de vegades amb noms i cognoms de la seua gent.
A la primera meitat des 70, els efectes de la seua malaltia es reflecteixen a lla seua obra on s’imposa la solitud, l’angoixa i una certa presència de la mort.
Posteriorment aconsegueix un major vitalisme gràcies a la recuperació de les llibertats polítiques que viu a la societat catalana. Mor la seua primera dona i un nou amor convertit en segon matrimoni aconsegueix donar una nova estabilitat a la seua vida com ho demostra a Els bells camins o a Estimada Marta, llibre de poesia amorosa molt conegut.
A meitat dels 80 s’inicia la seua darrera etapa, que consisteix en una nova mirada cap a l’interior, que té coma elements temàtics fonamentals el pas del temps i la proximitat de la vellesa.
Els llibres que publicà als 90 es caracteritzen pel desconcert, el desencís, la inseguretat com ho manifesta a Un hivern plàcid i Al llibre de les solituds.

F.Puigcarbó ha dit... 15 d’agost de 2010 a les 10:59

els poetes sempre som indecisos i desconcertats, sinó fariem una altra cosa. En Miquel ho feia molt bé, malgrat les mancances com diria el.

 
Top