Assedegat de vida, ho volies tenir tot,

assolir-ho amb rapidesa, tot de cop.
Ensems anàrem tu i jo una temporada,
especial fou, difícil d’oblidar,
però era un joc perillós company
aleshores jo ja ho sabia, i en canvi
tu ni tan sols n’eres gota conscient.
No es pot jugar amb foc cada dia
tensar tan i tant la corda, fins que
es trenca i amb ella, l’adéu definitiu
cap les ombres del silenci infinit.
Que es podia haver evitat?, potser
Que t’havia d’haver conscienciat?
no ho se, company, érem qui érem
i estàvem on i com estaven, dins
d’una realitat confosa i un punt
de bogeria anàrquica i vitalista.
Foren aquells dies curulls de vida,
una experiència irrepetible, de no ser
que un d’ells vares traspassar la ratlla
i no va haver-hi per a tu, retorn possible.


+

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 21 d’agost de 2010 a les 8:23

Uffff!!! No sé que dir!!! Les experiències que traspassen la ratlla de vegades haurien de tenir retorn, però sovint són irrepetibles. Millor recordar-les i que formen part d'aquelles que guardem al sarronet de la memòria i no oblidem mai, per anar tirant en els moments de dificultat.
Ai, no ho sé, la veritat.
M'arriba molt el teu poema, és molt sincer i sentit.
Una abraçada.

F.Puigcarbó ha dit... 21 d’agost de 2010 a les 11:07

el company la va trespassar la ratlla en la vida real, fa temps ja...

 
Top