Tota la llum arriba al punt de la finestra
des d'on una ciutat mossega el préssec
de la tarda. Podria ser París
però ara la nostàlgia no ve al cas:
la dona sent giscar gavines que envelleixen.
Ha abandonat el llibre que llegia
vençuda per la sal de soledats
que des del novè pis d'un vell hotel
escolta en veus de patis ja secrets.
I pensa recolzada a la finestra
què fa una dona en una habitació semblant.
Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa
el seu esguard més fosc.

Susanna Rafart

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 12 d’agost de 2010 a les 21:32

Un poema molt tridt i bonic al mateix temps. M'agrada molt la imatge que aconsegueix amb "la sal de soletats", reflexa molt bé que la vida no és fàcil i un sentiment molt proper al fet de viure la vida lluny de la mar, lluny de tot allò que s'estima, la qual cosa la fa sentir més morta que viva.

Un poema que acompanya molt des de la seua melangia.


Gàcies, Francesc i bona nit que ja és molt tard!!!

Ah i gràcies per afegir l'haiku també.

F.Puigcarbó ha dit... 13 d’agost de 2010 a les 6:06

solen ser molt triastos els poemes de Sussanna Rafart, aquest es desalador.

 
Top