"Què esperes, esperit distès igual que un arc?"

Joan Sales, Amarint


Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.


Màrius Torres.

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 31 d’agost de 2010 a les 8:43

Ja veig que t'hi has afegit. Has fet una tria molt bona. un sonet molt bonic. Em quede amb "el cel inútil de la glòria", quina combinació de paraules més ben aconseguida! o amb "serà més daurat el vi de la victòria".

Un joc de contrastos i colors molt bonic en oposició a la crueltat de la guerra.

Moltes gràcies!

F.Puigcarbó ha dit... 31 d’agost de 2010 a les 14:55

ja veus que et vaig fer cas,

 
Top