T'espere amb el silenci de la neu,
somniant el tacte dels pètals de la flor,
que desfullada, recorda primaveres
asolellades, per entre les parpelles.

L'esperança, el record i la tenebra
retroben les ales de tot sentit,
omplint-me els ulls de núvols de goig encés
que trenca el ritme descompassat de l'espai,
i enllaça les dues ribes dels nostres rius.

T'espere amb els llavis en la mà,
mentre els ulls s'acluquen,
desitjant un demà per un ahir.

NAVARRO, Joana

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 17 d’agost de 2010 a les 7:29

uiiii. quina sorpresa!!!
Jo diria que conec aquest poema!!!
Moltes gràcies, Francesc. En veure'l ací, acompanyat de la imatge que li has posat, m'agrada molt més!

Saps que l'atre dia en un llibre de poemes que estava mig abandonat per una prestatgeria on sols quedaven restes de la llibreria em vaig trobar un manuscrit de Vicente Aleixandre? Jo ni m'ho crec! La lletra resulta difícil de desxifrar, però si aconsegueixc llegir-lo per complet el passare al bosc. És una troballa increïble!!

F.Puigcarbó ha dit... 17 d’agost de 2010 a les 7:42

És un poema molt bonic, Joana.

Conserva aquest document, o mira si el pots escanejar, es una autèntica troballa.

 
Top