He fet un castell
amb l'arena de la platja.
Ben poc que ha durat,
una onada se l'ha endut
envoltat d'escuma blanca.
L'art, com la vida,
és un instant fugisser.

*

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 10 d’agost de 2010 a les 12:18

Sort en tenim que dintre de la fugacitat del temps, almenys moltes manifestacions de l'art tenen l'avantatge de perdurar en el temps.

Molt bonic!

Gràcies

Joana ha dit... 10 d’agost de 2010 a les 13:54

has rebut el vídeo?

F.Puigcarbó ha dit... 10 d’agost de 2010 a les 13:56

l'he penjat a COLLONADES però sense indicar la procedència.

F.Puigcarbó ha dit... 10 d’agost de 2010 a les 13:57

ens sobreviu gairebé tot, sobre tot les coses petites i alló que hem fet.

galionar ha dit... 10 d’agost de 2010 a les 22:04

Potser ens caldria bastir els nostres somnis sobre uns fonaments una mica més sòlids que l'arena de la platja. Així no serien tan efímers i podríem convertir-los en quelcom més perdurable...
Que bonic seria, oi?, que quan nosaltres partíssim ens sobrevisqués alguna de les coses que vam crear...
Una abraçada en lluna nova i amb el cel atapeït d'estrelles.

F.Puigcarbó ha dit... 10 d’agost de 2010 a les 22:15

demá i passat demá hi ha pluja d'estels, pero cal que estigui l'atmòsfera neta per veure-la, i possiblement l'esperit també

 
Top