No vam saltar ni l'última foguera.
Nit sense sorolls ni xiuxiueig de brases.
Nit de somnífer, letífer remor.

(Quant de temps ha calgut
per saber cobejar el corb
-aquest literari animalot
de color d'ala de mosca?)

Nit per no viure-la:
dolor adéu, adéu amor.
Ho havíem cremat ja tot.

Marta Pesarrodona.

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 6 d’agost de 2010 a les 20:46

Quin poema més trist , més bonic i més real. Quan mor l'amor, tot perd el sentit, tos dóna igual, ja no importa res. Fem teatre i vivim la vida fent el que s'espera de nosaltres, però no la sentim, sols són passagers indefinits que actuem i anem tirant.

Moltes gràcies pel poema, no el coneixia.

F.Puigcarbó ha dit... 6 d’agost de 2010 a les 21:26

la veritat no es trista, és que no te remei (Serrat)

 
Top