.
Posat dempeus no goso ni cridar
conscient potser que els temps
desaconsellen alçar la veu,
que es perdria enmig de la cridòria.
Vençut per tot plegat, em retiro
a les terres on viuen els fracassats
no a rumiar les causes de la desfeta,
que per prevista hom ha acceptat.
Simplement, cal analitzar que no s'ha fet
més que el que s'ha fet malament
que tot i ser semblant, no és el mateix.
Des del meu retir, apartat del món
l'observo com n'està d'esvalotat, i l'entorn,
que se’m fa estrany i hostil alhora.
No he sabut trobar l'encaix,
ni els preceptes adequats, ni els mots
ni tan sols el gest que fes sovint
possible comprensió i companyonia.
Des del meu retir fosc i mesurat
deixo envellir poc a poc aquest cos
escadusser. Mentre, observo,
m'angoixo,..................... i callo.

un poema de Karl Wolfovitz

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 18 d’agost de 2010 a les 9:01

Uiiiiiiiiiiii!!! Quin poema més trist, espere que no siga totalment autobiogràfic, perquè expressa un estat anímic molt baix. Vinga, ànims que encara has de donar molta guerra des del teu retir que alguns dies serà fosc, però altres briliant. Encara tens moltes coses per fer, per dir-nos i per escriure.

Una gran abraçada

F.Puigcarbó ha dit... 18 d’agost de 2010 a les 13:51

sempre hi ha una mica de retòrica en els poemas que solen tendir a la tristessa, de tot hi ha en aquest.

 
Top