Des de la finestra
de la meva cambra
veig passar la vida sota meu,

mentre aquesta fent la seva, va i ve
en la cadència quotidiana.
Jugo, a sentir-me com un
petit déu controlador, vigilo,
els meus ulls ho controlen
gairebé tot. Fer de déu es fàcil
es tracte nomes d’observar-ho tot
no comprometre’s en res
no prendre cap decisió.


*

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 18 de setembre de 2010 a les 9:52

Fer de Deu seria quelcom així com viure anestesiats, contemplar-ho tot i deixar fer. I dissortadament aquesta és la societat que tenim. Les noves generaciones estan com adormides, el seu conformisme és alarmant. jo crec que d'alguna manera ja n'estem tots contagiats d'aquest gran virus social.

F.Puigcarbó ha dit... 18 de setembre de 2010 a les 10:07

és l'avorriment absolut.

Joana ha dit... 18 de setembre de 2010 a les 17:51

O el que ahir ens va contar Calatayud a la conferència, el passotisme total d'una societat que ens fa conformistes i anestesia l'acció portant-nos a la vida contemplativa. Ho he deixat en un post al bosc.

 
Top