Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 16 de setembre de 2010 a les 6:10

Tenir la nostra propia companyia és una cosa que hauriem de fer més sovint. De vegades ens tenim tan oblidats que no sabem ni qui som.

Un poema creat amb molt d'enginy!!! Que el jo poètic s'identifique amb la nota mi i que a és la nota estiga desafinada és un joc de simbolismes molt encertat per expressar la seua quasi total desconeixença de'ell mateix.

F.Puigcarbó ha dit... 16 de setembre de 2010 a les 7:26

la Silvia Bel fa uns poemes molt especials.

 
Top