Sota un cel nítid
del primer dissabte de tardor
llisca camí avall la bicicleta
amb jo al damunt, car si fos pujada
més que lliscar s'arrossegaria feixuga
a la velocitat del caragol..
Bado extasiat de la bellesa del paisatge
que no sem fa l'hora d'enfilar el camí de casa
el cel és d'un blau intens i la Mola
sembla un enganxida retallada
de ben dibuixada que es veu.
Vora la riba del riu hi ha un esclat de flors grogues
que fa ja uns anys ens regalen la vista
com a últim esclat de color de l'estiu.
No sé de quina espècie són,
tot i que semblen margarites.
M'aturo i faig unes fotografíes,
són les últimes d'un estiu finiquitat
ara toquen les de la tardor que espero delerós
però per aixó encara falten ben bé
quinze o vint díes, o potser més.

Publica un comentari a l'entrada

Galionar ha dit... 28 de setembre de 2010 a les 17:07

Quina sort que tens, si vius a prop d'un camí de terra, si tens el paisatge en estat pur a tocar, si pots contemplar sempre que vulguis totes aquestes meravelles... Jo també estic esperant la tardor i l'or vermell que vestirà els arbres i la catifa dels seus peus.
Una abraçada.

F.Puigcarbó ha dit... 28 de setembre de 2010 a les 18:18

no es cap meravella de paisatge, però és el meu i el tinc a quantre pedalades. Quan sigui l'hora agafaré el cotxe per arribar-me fins al Montseny, allí es poden fer bones fotos de tardor.

una abraçada.

Joana ha dit... 28 de setembre de 2010 a les 18:34

Gaudim de la natura, de la contemplació i de la vida a l'aire lliure siga amb bicicleta o amb una llarga passejada. És una de les poques coses de les que encara tenim sort de tenir.

Molt bonic, Francesc!

F.Puigcarbó ha dit... 28 de setembre de 2010 a les 20:17

I la tardor és una bona época Joana, els temps es suau i la coloració o decoloració del paisatge és un alicient.

 
Top