Menges por, Castàlia, i la por
se't menja. A grapats te l'aboquen,
com als porcs, i els dracs que te la cuinen
només han d'obrir la boca o bufar pel nas
per a cremar-te els somnis que tu encara
adjudiques com si la son se'ns acabara,
com si els trens només passaren una volta.
Els anys al desert, entre immenses dunes
i comptats oasis, m'han ensenyat, almenys,
a caminar més lentament sota aquest sol
d'injustícia i també a esperar, ferit lluert
sota les pedres, les minses llunes que encara
em regalen una mica d'aigua i horitzó.
Menges por, Castàlia, i la por se't menja,
tot just ara que podríem resistir la primera fam
i hivernar, senzillament, contra tota mort.

Un poema d'Irene Climent

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 17 d’octubre de 2010 a les 8:07

Un poema molt trist i profund.

Gràcies per compartir-lo.

F.Puigcarbó ha dit... 17 d’octubre de 2010 a les 8:11

on es prodiga gaire Irene, pero quan s'hi posa s'hi posa

Galionar ha dit... 17 d’octubre de 2010 a les 12:14

Sí, trist i metafòric, però només l'autora en deu saber la metàfora.
Bon diumenge i una abraçada.

F.Puigcarbó ha dit... 17 d’octubre de 2010 a les 14:10

solen ser foscos els poemes d'Irene, pero només estéticament són ja d'una enorme bellesa.

Bon diumenge.

 
Top