El sol de la tarda
escalfa els camps
blaveja les ombres
i enrogeig les espigues.
Uns ocells retiren
avisant de la vesprada,
Mentre,
un pagés torna del tros
seguit del gos a quatre passes
i un avió creua el cel
deixant rere seu
una estela blanca.
Poc a poc
el paisatge s'encalma
a l'espera de la nit
que tot ho enfosqueix,
amb el seu llençol negre
que precedeix l'alba.

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 2 d’octubre de 2010 a les 11:01

Unpoema molt descriptiu amb una imatge molt potent als dos darrers versos.
Enhorabona

F.Puigcarbó ha dit... 2 d’octubre de 2010 a les 12:12

la natura sempre inspira.

Galionar ha dit... 2 d’octubre de 2010 a les 17:30

Has captat un bell moment, Francesc, força suggerent i molt adequat per aquests capvespres de tardor encara novella.
Una abraçada!

F.Puigcarbó ha dit... 2 d’octubre de 2010 a les 18:19

ve donat pel contacte amb la natura.

UNA ABRAÇADA.

 
Top