No sóc gens de triar, em costa decidir-me entre la millor cançó, la millor pel·lícula, o la millor novel·la, però si em fessin triar el millor poema, sens dubte escolliria aquest.















Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.


Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.


Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.


Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.


Joan Salvat Papasseit
´

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 24 de novembre de 2010 a les 13:31

Jo crec que també l'escolliria, Francesc.
És un cant d'esperança, una lluita per la millor primavera de la vida, tot i saber que la dificultat d'aconseguir-la, però sempre amb un somriure atent i constant.

Gràcies per tornar.me-la a recordar.

Puigcarbó ha dit... 24 de novembre de 2010 a les 16:25

es difícil sempre triar el millor del que sigui, però en aquest cas, fins i tot jo que sóc un cagadubtes ho tindría molt clar. Aquest!

 
Top