N’era una nit bella i clara
quan se’m va acudir mirar
cap al cel, esperant veure
qui sap què, per allà dalt.
Llavors, dos estels molt pàl·lids
s’hi van encendre, sobtats,
i somnis vells que hivernaven
traïdors, van despertar.
Van tornar-me a donar guerra
sense treva ni pietat;
com si els astres no giressin,
com si el temps no hagués passat.
M’he sentit morir per dintre
i m’està molt ben emprat:
qui em feia ser tafanera?,
qui em manava alçar el cap?
Amb els anys he après que l’aire
no s’enduu sospirs llunyans,
que el mar no guareix les penes,
que la lluna no ens veu pas.
I que els qui neixen tarats,
per més bona fe que hi posin
no ho podran arreglar pas.
Per això, una altra vegada
si tinc ganes d’alçar el cap,
vàlium, prozac o til·la
i a dormir, que és massa tard.


un poema de: Galionar

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 21 de novembre de 2010 a les 8:58

Francesc, aquest diumenge has fet molt bona tria. Els poemes de Montse sempre traspuen uns grans sentiments que ens tranporten per estats nostàlgics i de melangia que acompanyen molt.

Ja el vaig llegir al seu espai i em va agradar molt, ara me l'has fet reviure. És un plaer tornar-lo a llegir.

Respecte als 5 cèntims d'euro que volies sobre l'espectacle d'ahir er diré que enies molta raó amb el que em vas dir de Feliu Formosa, és veritat que és molt planer i accessible, però que vellet està i com li tremolava la mà per a signar. Vaig tindre sort d'estar molt a prop d'ell, perquè després la gent s'adonà que no estava per a fer moltes dedicatòries i no el molestaren. I la filla, quina veu que té. No l'havia escoltada mai, quin espectacle més ben muntat: piano, contrabaix i trombó. I ella tant canta en alemanys, com en castellà com en català. Durà hora i mitja, però em va semblar que s'acabava en un segon. Vaig gaudir molt.

Una gran abraçada pera tu i una altra per a Montse

Joana ha dit... 21 de novembre de 2010 a les 9:04

Franceeeeeeeeesc que amb tant de canvi de plantilla i dissenys, als haikus no es poden veure els comentaris, i no et puc dir res!!!

Galionar ha dit... 21 de novembre de 2010 a les 11:17

Francesc, quina sorpresa! Estic orgullosa que m'hagis considerat mereixedora de formar part del teu espai, aquest diumenge.
Gràcies, amic, una forta abraçada!

Puigcarbó ha dit... 21 de novembre de 2010 a les 13:53

Ja es gran Formosa, i no gasta massa salud, quan a l'Ester, la seva filla, canta de meravella, a mi em té el cor robat.

Puigcarbó ha dit... 21 de novembre de 2010 a les 13:55

Montse, l'honor és meu de incloure un poema tan fresc i deliciós com el teu.

Bon diumenge.

 
Top