.










Embolcallada per la boira,
embadalit et contemplo
des del coll de Bracons
M'acompanya el sorollós,
silenci de la natura.
l'ambient humit, i el sol
que intenta sortir,
entre les bromes del mati.
Lila vermellós primer,
i groguenc després.
La boira s'esvaeix, donant pas,
a un nou dia. Embriaga't,
deixo que els meus ulls llisquin,
en un desesperat intent,
d'abastar un quadre impossible.
La bellesa de la natura,
davant ma petitesa.
Ho contemplo conscient,
de ser tant poca cosa que,
fins i tot fa vergonya.

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 12 de novembre de 2010 a les 13:15

Davnt de la immensitat de la natura i de la seua bellesa som simples formiguetes insignificants.

Un poema molt bonic. Ha estat tot un gran plaer llegir-lo.

 
Top