Dues ampolles de Ballantine's
s'ha engolit. Assedegat d'ira
crida i desbarra a tort i a dret,
sense camisa ni sabates.Foragitat
veu arribar sa companya
que intenta posar pau, parlar,
però ell cec d'odi i alcohol
no està per escoltar i, agafant-la
la tira violentament al terra.
Diu que la vol estrangular,
sortosament només ho diu,
però no la deixa anar.
Comença a arribar gent,
intentant convèncer l'home
que no vol desistir. Mentre
algú ha avisat la policia,
que arriba el redueix i l'esposa
La dona plora mentre una altra
la consola instant-la a no seguir
Si lo ha hecho una vez,
volverà a hacerlo, hazme caso.
denunciale y déjalo
- li aconsella -
La dona continua plorant.
Em demanen i els baixo
una ampolla d'aigua,
ella tremola mentre beu,
Nuri diu que els coneix,
tenen dos nens, l'Albert i l'Iris
ara semblaven estar bé,
després de moltes dificultats,
- s'havien casat molt joves -
semblava que se'n sortien.
La policia ja s'ha endut l'home
mentre l'amiga s'enduu la noia.
No se on deuen ser els nens,
ni que els hi explicaran,
víctimes innocents, d'aquest
pa de cada dia, que degota
constantment, sense fre.
Maleïts aquells que fan mal al seus
sense pensar en les conseqüències.
La primera part del drama
ja s'ha acabat, ara queda la resta,
com una crònica anunciada,
malament si es queda amb ell
pitjor si és vol separar.
La plaça torna a restar sola,
la bona gent ja ha escampat,
i mentre jo us ho explico
Nuri, asseguda al sofà,
. .. . . . . . . esclata a plorar.

.

Publica un comentari a l'entrada

Galionar ha dit... 6 de desembre de 2010 a les 11:06

Francesc, quina crònica més colpidora, duríssima, explicada amb aparent senzillesa però sense dixar cap detall en l'aire. La teva poesia cada vegada s'assembla més a la de Joan Margarit!
Al meu carrer vam viure una escena semblant, un matí. Eren de raça àrab. Quan la policia se'l va endur, ell encara cridava desesperat: "Es mi mujer". Entenia que era una possessió seva i que no era cap delicte maltractar-la. Va ser molt trist.
Malgrat tot, un vot de confiança per a la bona gent.
Una abraçada!

Puigcarbó ha dit... 6 de desembre de 2010 a les 11:19

que més voldria jo que assemblar-me encara que fos una mica a Margarit. Gràcies de totes maneres pel comentari.

Joana ha dit... 6 de desembre de 2010 a les 20:39

No sé si has escoltat a les notícies un accident provocat per un conductor alcoholitzat i drogat. S'ha carregat una colla de ciclistes que passejaven tranquil·lament pel lloc per a ells indicat.
Aquestes grans catàstrofes que es podrien evitar amb un mínim de decència i civisme m'indignen molt perquè sempre són els pobres inocents els qui acaben patint les greus consequències de barbaritats que es podien haver evitat.

Abraçades

Puigcarbó ha dit... 6 de desembre de 2010 a les 21:35

Ja ho he llegit Joana, no hi ha dret. Vaig habitualment en bicicleta i reconec que és un risc la carretera

 
Top