Inútilment,
intente atrapar
el temps entre les mans,
i aturar-lo
i retenir-lo,
com ninot indultat.
Tasca impossible,
la d’aquestes mans,
que ocioses s’entretenen
i ja no reconec,
a la teixidora del temps.

Joana Navarro

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 16 de desembre de 2010 a les 23:01

Quina foto més bonica li has posat!!!
M'agrada molt com l'acompanya!!!
Gràcies per compartir-lo ací ara que ja no tinc bosc!!!

Anònim ha dit... 17 de desembre de 2010 a les 8:34

No ens podem permetre el luxe de tancar els boscos. El seu oxigen, la possibilitat de fer un passeig silenciós i solitari per ells i l'enriquiment que ens proporciona la seua visió quan s'endinsa a l'anima són tan profitosos que... no deuríem deixar de tindre'ls sempre oberts.
Amb carinyo, d'algú que tira a faltar un bosc tancat.

Joana ha dit... 17 de desembre de 2010 a les 15:29

Serà obert, no? Tancat ja hi és!!!

Puigcarbó ha dit... 17 de desembre de 2010 a les 17:31

el bosc resta tranquil, esperant.....

Anònim ha dit... 18 de desembre de 2010 a les 15:06

Sí, perdó, volia dir que aquesta passejadora, tira a faltar un bosc que esperava obert. Si, mentrestant resta tranquil, esperant,... de segur que és perquè necessitarà eixa tranquil·litat.
Desitge de tot cor, que l'espera siga fruxtífera per al bosc, pels qui l'habiten i pels qui l'esperem...
Salutacions,
una passejadora.

 
Top