Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
. . . . . . . . . .i el ping-pong.
. . . . . . . . . . . . . . . No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
. . . . . . . . . . . . . . .I me n'alegro.

Joan Vinyoli

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 17 de desembre de 2010 a les 14:54

Una ambivalència molt clara!!! Jo crec que tost volem tornar a la infantesa, però si ho comparem a l'etapa de la passió que ens obri el camí cap a una nova etapa en la qual deixem l'anterior, sembla clar que la preferim, sempre i quan vinga determinada per una "furiosa passió"

Molt bona tria!!!

Puigcarbó ha dit... 17 de desembre de 2010 a les 17:29

tu sabrás, que ets la mare de la criatura.

Puigcarbó ha dit... 17 de desembre de 2010 a les 17:29

no vull dir amb aixóque hagis mantimgiu relacions amb Vinyoli, però em consta la teva admiració per ell.

Joana ha dit... 17 de desembre de 2010 a les 17:34

Ai quin esglai, que m'has donat!!!

Puigcarbó ha dit... 17 de desembre de 2010 a les 17:50

en poso més de Margatir que de Vinyoli, però tots dos són uns mestres per a mi.

 
Top