Després de pensar
que les coses més solides, les cabdals,
eren les més resistents,
m'he adonat que són 
amb el pas del temps
les més fràgils i vulnerables,
les més perjudicades per la futilitat
de l'anar i venir del temps que
de manera cruel tot ho posa al seu lloc
li pertoqui o no.
No hi ha veritats absolutes
que cent anys durin, només
certesses relatives per quatre dies.
Viure, és creure en veritats absolutes
malgrat saber que només són. . .
. . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . incerteses.

*

Publica un comentari a l'entrada

Iris ha dit... 27 de desembre de 2010 a les 0:50

Mira el que diu maresfp en un dels comentaris del seu blog:

"Todos ansiamos encontrar el faro que soporte los envites del tiempo. Refugiarnos en su abrazo de la tempestad"

Crec que li va molt bé al teu poema, cal buscar una llum, un far que ens guíe i ens il·lumine buscant la veritat tot i que mai siga absoluta del tot!!!

Iris ha dit... 27 de desembre de 2010 a les 20:12

Uiiiiii... jo diriaa que t'havia deixat un comentari i no hi és!!!

Puigcarbó ha dit... 27 de desembre de 2010 a les 21:20

a vegades falla aixó dels comentaris.

 
Top