Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les oques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar del drama
de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís com lava.
¿No voldries ser un carnc, un talp cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal sóc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.

Anna Aguilar-Amat (Barcelona, 1962 )(De Trànsit entre dos vols)

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 12 de desembre de 2010 a les 22:15

Molt bonic!!!

A mi, no em digues per quin motiu, m'ha fet pensar en el pas del temps!!!

Inútilment,
intente atrapar
el temps entre les mans,
i aturar-lo
i retenir-lo,
com ninot indultat.

Tasca impossible,
la d’aquestes mans,
que ocioses s’entretenen
i ja no reconec,
a la teixidora del temps.

Puigcarbó ha dit... 13 de desembre de 2010 a les 7:09

A aquesta poeta Anna Aguilar Amat, no la coneixía, vaig rebre un correu per anar a una presentacó d'un llibre de poemes i hi havia aquest.

 
Top