No vull ara que em faig gran
caure en un ostracisme 
al que ja m'hi condemnaràn.
Ni vull enfocar el temps que queda
amb excessiva desidia, ni tampoc
amb rebelía exagerada
que cada cosa s'ha de fer al seu temps
i en la seva justa mesura.
Intentaré presevar la lucidesa
que és el do més preuat
sense massa escarafalls
ni aldarulls innecessaris.
M'estimo més la lucidesa
per damunt la resta de coses.
Envellir és consequencia d'haver viscut
i cal acceptar-ho com el que és
una venjança de la naturalesa.

*

Publica un comentari a l'entrada

Júlia ha dit... 8 de gener de 2011 a les 8:05

Molt bon poema, bon dia, Francesc!!!

La Naturalesa no hauria de ser tan venjativa, he, he.

Iris ha dit... 8 de gener de 2011 a les 8:46

Açò és el diu el pensament poderós d'una bona amiga:
"El pasado quedo atrás. Este es un nuevo día, uno esplendido que nunca he vivido antes. Decido vivir en el AHORA y disfruto cada momento de mi vida"

Puigcarbó ha dit... 8 de gener de 2011 a les 11:18

ho és amb escreix Júlia, amb acarnissament diria jo.

Puigcarbó ha dit... 8 de gener de 2011 a les 11:19

és la única man era Iris, no pots arrossegar el llast del passat continuàment "carpe diem"

 
Top