A trenc d'alba
quan la llum lluita
per incorporar-se al paisatge
i la boirina ho difumina tot,
sento l'olor de la terra mullada
per la pluja caiguda aquesta nit.
Mentre l'humitat s'evapora
i al paisatge adquireix aquell to
d'evanescent fugacitat
de tonalitats irreals.
Dura poc l'instant de bellesa,
mica en mica, el paisatge
es resitua vulgaritzant una per una
les seves tonalitats.

*

Publica un comentari a l'entrada

Iris ha dit... 1 de febrer de 2011 a les 7:14

La bellesa és tan efímera i fugissera que no teni, ,ai el temps suficient per a poder-la contemplar. Sort tenim de poder-la immortaitzar amb les fotos pintures i obres d'art en general com has fet tu en aquest fotopoema.
Mil gràcies.
ës un plaer poder-te llegir.

Galionar ha dit... 1 de febrer de 2011 a les 16:43

Hi ha moments que bé valen una vida, Francesc; aquest instant a trenc d'alba que tan bé descrius, segur que n'és un d'ells. I la teva capacitat per saber apreciar-lo diu coses molt favorables sobre la teva mirada interna.
Una abraçada.

Puigcarbó ha dit... 1 de febrer de 2011 a les 18:43

Si obres la foto en gran veuràs més bé el que vull dir. És d'abans d'ahir

Puigcarbó ha dit... 1 de febrer de 2011 a les 18:44

et dic com a Iris, obre la foto i entendràs fácilment el poema.

Galionar ha dit... 1 de febrer de 2011 a les 23:18

Certament, la fotografia oberta és sensacional! Convida a fer-hi més poemes, o a quedar-se embadalida somiant i mirant-la. Ets un artista, Francesc! Gràcies.

 
Top