Brunz l'abella
sobre el meu cos nu.
A contra vent levita
com la mirada breu
on hi perdura encara,
contrapès del món.
Núvols esguitats
de mans maragdes:
salzes, roures, bedolls!
Voltors al pic.
Formigues als peus.
Rost avall rodole
sobre l'herba fresca
fins a la vora del rierol;
la mel és romandre
així, contemplant tarteres,
salts i crineres d'aigua
com un plor imparable
entre famèliques goles
de llicorelles i gneis.
La vaca i l'isard
obrin encara el sender
al tossal de la vella casa
on hi apreníem a viure
sense demanar permís.


Irene Climent

Publica un comentari a l'entrada

Galionar ha dit... 11 de març de 2011 a les 22:30

Ja ens agradaria, ja, ser capaços de contemplar novament el món tal i com el vam veure potser un dia fa molts anys... Potser si tornéssim a aquell indret, la mar de dins hauria canviat tant que no el reconeixeríem...
El poema m'agrada molt, com tots els que ens ofereixes d'aquesta jove i potent poeta.
Una abraçada!

 
Top