Un dia, d'un més d'un any
estava  recolzat a la barana
per on s'entrava al pont,
que travessava el rierol,
i per un moment tot es va detenir,
es varen aturar les rimes,
el murmuris, la bajanada,
i l'aigua que baixava pel rierol,
la poesia, i tots els meus esquemes
Tu baixaves ingràvida pel camí
sense tocar els peus al terra
o aixó em semblava a mi,
lentament t'acostaves, i jo
embadalit no percebia res més
que la teva presencia que avançava
per acostar-se a mi, a càmera lenta 
com a les pel·lícules.
I és que, alló que en diuen estar enamorat
es una estat permanent d'estupidessa,
que afortunadament es cura aviat
per donar pas a la tendressa . . .
.. . . . . . . . . . . .  . . . i complicitat,
per compartir-les en la vellessa.

Publica un comentari a l'entrada

Iris ha dit... 7 de març de 2011 a les 19:49

Quanta raó tens i qunts babaus i babaues de tant en tant ens enganyem!!!

Galionar ha dit... 7 de març de 2011 a les 20:43

Quin gran cant a l'amor que sap fructificar i convertir-se en una relació per sempre...! Tendresa i complicitat a la vellesa; es pot ser més ric?
Una abraçada.

Puigcarbó ha dit... 7 de març de 2011 a les 21:12

es el que aixó d'enamorar-se Iris, però té cura, és diu temps i convivència.

Puigcarbó ha dit... 7 de març de 2011 a les 21:14

Els orientals diuen que l'amor occidental es una olla amb l'aigua bullint a la que se li apaga el foc. Mentre que l'amor oriental es una olla amb l'aigua tebia i un foc que no s'atura i que la fa bullir sempre.

Galionar ha dit... 7 de març de 2011 a les 21:51

M'agrada moltíssim aquesta definició oriental!

 
Top