Podria restar callat,
------------------oblidar-ho tot
deixar-me envair per la indolència
com si res no hagués succeït,
o no tingués cap importància.
Podria dir-me que no serveix
de gran cosa, per a no dir de res
haver explicat o denunciat
aspectes puntuals d’un o altri.
.
Podria dir-me que la meua veu
no té cap poder en concret
ni tan sols algú qui l'escolti
per compartir els versos amb mi.
Podria deixar-ho estar
i dedicar-me a altres coses,
aprofitar molt més l'oci
ara que començo a ser gran.
.
Sóc a temps de fer-ho
més sé no serà així encara,
crec que tinc coses a dir
malgrat acumular cansament..
Potser no em sabré explicar
o em perdré en viaranys
cruïlles errades i laberints
enmig d'altres contrades.
.
No hi ha res de nou, vell
que no hagi passat abans,
però convé recordar-ho,
cercant les complicitats
dels qui vulguin escoltar-ho.
M'agrada explicar històries
inventades o reals, tan li fa
si no ho dic, qui ho sabrà.
.
Ves a saber qui ho sabrà,
quina és la que més val?
quina és la diferència
entre inventada o real?.
Passa una noia i somriu
fa un gest de complicitat,
mentre apressa el menut pas.
observant aquell qui escriu.


On deu anar tan esverada?
ves que el xicot deu cercar
té la cara enrojolada
els ulls vius i brillants
i el caminar cadenciós
a penes deu tenir vint anys
i les carns molt ben posades,
d'aquelles de grat palpar.


La miro mentre se’n va
jove, lleugera i bonica
ella té el que he perdut
i no podré recobrar.
La noia s'ha posat a córrer
i al seu xicot s'ha abraçat
l'estampa és fresca i bonica
--------------ambdós, s'han besat.
.
Podria restar callat,
més sóc massa xerraire,
d'aquest teclat m'hi trauran
la fecsa o la vella dama
Mentrestant aniré emprenyant
fins lligar un bon poema
tinc molt temps per endavant
i una inspiració de pena.


Però és el que hi ha....
--------------------....companys,
voluntad i prou esma encara,
al cap i a la fi. . .
. . .el món m'està esperant.

Publica un comentari a l'entrada

Jordi Dorca ha dit... 1 de març de 2011 a les 21:01

Ja ho sé: aquest és el teu què, Francesc.

Galionar ha dit... 1 de març de 2011 a les 23:05

I tant que el món t'està esperant, Francesc! I que tremoli tot allò que vulgui posar'se't pel davant i barrar-te el pas! Res d'inspiració de pena, i en canvi molts més versos per a escriure, i tant! I que tots ho poguem veure!
Sembla que els ànims remunten col·lectivament, eh? S'acosta la primavera!

Puigcarbó ha dit... 2 de març de 2011 a les 6:34

el què, qui, com? Jordi

Puigcarbó ha dit... 2 de març de 2011 a les 6:34

Va a dies aixó dels ànims, ahir precisament no va swer un bon dia, però el poema estaba ja escrit. Va com va, però tens raó s'acosta la primavera i això sempre anima.

una abraçada.

Joana ha dit... 2 de març de 2011 a les 23:28

Eiiiiiii, francesc, que em vas enganyar!!! Em vas dir que havies anat de cap a la pàgina dels haikus i ara després de tot el dia en valència de metge en metge, torne a cas i entre i em veig la pàgina plena. no sé com ho fas. i no digues que no tens inspiració que no hiha cap persona al mon que puga portar tants blocs al temps.

Abraçades molt cansades d'un dia esgotadoooooooor i sort amb l'amor, que es el motor que mou la vida!!!!

Puigcarbó ha dit... 3 de març de 2011 a les 6:37

trec temps d'estonetes que aptofito i els capd de setmana avanço feina.

Una abraçada.

 
Top