Solcant per les bromes
del fred i el silenci,
més enllà dels vidres,
volta el pensament.

Com sons que s’esmunyen,
com mots sense pressa;
com un sospir tendre,
un cant n’emergeix.

Un cant dins la tarda,
enmig les teulades
que resten humides
d’un grisenc plor d’aigua.

Lliscant van les hores
amb somorta fressa;
en l’arrel dels gestos,
unes mans esperen...

Terrats plens de flors,
on la pluja hi canta
sonets de colors...

Ai, esguard furtiu,
devessall de versos;
què en saps de la flama
que em revolta el cor...!

I, onejant per l’aire,
els meus pensaments
vers la pluja, escapen
dels mots i del temps...

Montse Marcer

Publica un comentari a l'entrada

Galionar ha dit... 27 d’abril de 2011 a les 9:03

Gràcies, Francesc, per haver fet un lloc, una vegada més, a un poema meu entre els teus versos.
Que tonguis un bon dia. Una abraçada!

Iris ha dit... 27 d’abril de 2011 a les 9:09

La meua més sincera enhorabona a l'autora per crear-lo i compartir-lo i a tu per oferir-lo al teu espai!!!

Puigcarbó ha dit... 27 d’abril de 2011 a les 18:13

es un poema molt bonic, i ha estat un plaer publicar-lo

Puigcarbó ha dit... 27 d’abril de 2011 a les 18:13

ja saps Iris que no sempre poso poemes meus, i aquest s'ho val.

Galionar ha dit... 27 d’abril de 2011 a les 23:01

GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL!!!!!!!!
A dins del camp, qui ha demostrat que és el puto amo??????
Bons somnis i una forta abraçada!

Puigcarbó ha dit... 28 d’abril de 2011 a les 6:55

ho ha demostrat el petitó, lo puto Messi.

 
Top