Sento la teva veu i les onades
i veig les teves llàgrimes, el dits
crispats que s'enfonsaven en la sorra.
No sé de que parlàvem. Ens mentíem.
I, malgrat tot, aquell mati tenia
algun sentit de passió trencada.
Continuo buscant-la en els teus ulls
vora aquell mateix mar que davant nostre
llueix amb les ruïnes dels seus blaus.

Joan Margarit (cálcul d'estructures)

Publica un comentari a l'entrada

Galionar ha dit... 24 d’abril de 2011 a les 20:41

Quin poema més trist! Joan Margarit pot ser molt dur, en els seus poemes. Però com a bon poeta, ens sap fer arribar tota la cruesa a l'ànima.
Una abraçada.

Puigcarbó ha dit... 24 d’abril de 2011 a les 21:18

la pérdua de la seva filla, el va afectar molt i en aquest recull de poemes, enara hi és molt present.

Una abraçada.

Joana ha dit... 25 d’abril de 2011 a les 8:59

Cada vegada que llig Joana, em pose a plorar. Quant ha patit aquest home i que bé ho va saber portar!

 
Top