La finestra és de fusta
i la pintura d'un color difós
malmesa pel temps i el sol.
Fora és desert,
només a les oficines del davant
trafiquen algunes infermeres
allí on no tanquen mai.
Un til·ler de dues branques
no se que hi fa al costat
d'una cabana de fusta prefabricada
El diumenge és rúfol
tot i que no plou encara.
A la cambra hi fa calor
respiro aquell aire dens
i carregat d'hospital on no ventilen,
l'únic soroll és el de l'oxigen a 10 l. de 02


Al llit, una dona agonitza.

Publica un comentari a l'entrada

Iris ha dit... 20 d’abril de 2011 a les 18:30

Recorde molt bé aquest poema. Ara ja descansa tranquil·la.
Una abraçada

Galionar ha dit... 20 d’abril de 2011 a les 18:35

Has sabut transmetre molt bé l'ambient una mica claustrofòbic de quan ens trobem a l'habitació d'un hospital, quan no hi ha cap esperança i ho sabem. Malauradament, és un moment que de tant en tant ens toca viure.
Una abraçada. (A punt pel partit?)

Puigcarbó ha dit... 20 d’abril de 2011 a les 18:42

he canviat el final Iris, en comptes de sogra, he posat dona.

Puigcarbó ha dit... 20 d’abril de 2011 a les 18:43

nerviós Montse, però controladament nerviós.

 
Top