Quan jo parlo, no sento
el ressó de la meva própia veu
el paisatge s'enfosqueix, com si el sol
l'hagués abandonat.
i la sensació de solitud és palesa.
Les paraules s'escampen
per l'aire que les difón
fins arribar a algú que
potser les escolta
i respón més tard.
.

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 10 d’abril de 2011 a les 8:24

Sort en tens molta si et respon algí, perquè de vegades li parlem a la pared i ella això de respondre i escoltar, ho té una mica cru!

Bon poema-reflexió!

Puigcarbó ha dit... 10 d’abril de 2011 a les 12:27

és bo que algu t'escolti, no me'n refio de les parets

Helena Bonals ha dit... 10 d’abril de 2011 a les 17:52

Quan parles sempre hi ha una muntanya que et fa eco.

Puigcarbó ha dit... 10 d’abril de 2011 a les 18:10

no és aconsellable escoltar-se a un mateix, avorreix, Helena.

Galionar ha dit... 10 d’abril de 2011 a les 19:48

Jo de vegades li parlo al periquito, que m'escolta encantat i em retorna tot de veuetes afectuoses. Sé que no m'entén, però almenys té disculpa; pitjor és parlar a persones i que tampoc t'entenguin...
Una abraçada i bona setmana!

Puigcarbó ha dit... 10 d’abril de 2011 a les 21:27

com ho spas que no t'entén el periquitu?, no el menystinguis

 
Top