L’aspecte exterior d’un hom,
allò que amb el pas del temps
poc a poc es degrada,
és part d’un procés cruel,
però natural que lenta
- e inexorablement
persevera en la seva tasca.
I no és el més consirós
que és malmeti l’exterior
puig t’hi vas acostumant
en la contemplació diària
que et retorna el teu mirall.
Amoïna més la percepció, encara,
en el moment de comprendre-ho,
quan minva el coneixement,
la consciencia que la vida s’acaba
en una progressió implacable,
i on no hi ha pas res a fer,
nomes esperar a ultimar
l’actuació en aquest espectacle
vulgar, avorrit i lamentable.
Potser ha d’esser així,
que un deteriorament,
estigui acompanyat
de manera condigne, per l’altre,
puig de no ser així, envellir
plenament conscient seria
un càstig massa terrible,
molt feixuc de suportar.

Publica un comentari a l'entrada

 
Top