L'hivern amaga la llum
la redueix a la mínima instància,
tot és somort i gris,
i els colorS a penes brillen.
La primavera els reneix
els camins s'omplen de flors
i verds de gamma variada
i l'aigua brolla arreu
regant la terra revifada.
L'estiu és la llum
en l'expressió més elevada
i és quan el dia s'allarga
entre la nit i l'albada.
La tardor és colors,
colors ocres grocs i taronjes
que dona cromatisme al bosc
mentre s'escurça la vesprada.
I així any rere any les estacions van fent
mentre nosaltres naixem, vivim i morim
sense alterar-hi gran cosa
però fruint d'aquest paisatge
cobejosos, . . . un any rere l'altre.

Publica un comentari a l'entrada

Galionar ha dit... 11 de maig de 2011 a les 20:21

Un bon poema de les quatre estacions, Francesc. És així tal com dius. Però un senyal que encara ens vibra alguna corda de l'ànima és que encara tenim aquesta capacitat d'esperar amb il·lusió la nova estació, de gaudir de la seva bellesa, de sentir la necessitat de fer poemes com aquest. (Hosti, semblo una conferenciant de pacotilla, avui.)
Una abraçada i a veure si ja tenim lliga, d'aquí a una estona!

Puigcarbó ha dit... 11 de maig de 2011 a les 21:31

hi ha cinquena estació, la tercera lliga consecutiva que el Barça es a punt de guanyar. Queden 10 minuts.

una abraçada.

 
Top