Sí,
sovint,
sembla fàcil
orientar-se al laberint.
Cada passa, més endins.
Escriure versos senzills,
conrear petits afectes.
Sentir l’eco d’un deliri
que et fa creure en la utopia.
Cercar-la per qui sap on…

Sí,
sovint,
sembla fàcil
endinsar-se més endins.
Enganyar-te tot creient
que sabràs fer bé el trajecte,
i continuar endavant,
per mil cruïlles incertes.
I voltar, giravoltar,
fins que et sents perdut del tot…

I et despertes dins la nit,
i les ombres et fan pànic,
i l’angoixa és llast que ofega,
i s’han fos tots els camins.
No pots ja seguir avançant,
ni pots retornar a l’inici…

No res… Fracàs…
Massa fàcil,
perdre el pas…

Sí,
sovint,
és difícil
sobreviure al laberint…

Publica un comentari a l'entrada

Galionar ha dit... 18 de maig de 2011 a les 19:47

Gràcies, Francesc, per tenir a bé de dur el meu laberint al teu espai. M'imagino que és molt semblant a tots els laberints particulars en els quals un dia o altre ens trobem atrapats. Per sort, sempre acabem sortint-ne.
Una abraçada!

Puigcarbó ha dit... 18 de maig de 2011 a les 20:03

m'agrada molt aquest poema, tots tenim el nostre propi laberint on ens solem perdre.

Una abraçada.

 
Top