Un cop hem perdut la fe en els simbols
no ens queda ja res en que creure,
ni tant sols en nosaltres mateixos
que tant ens hem decebut.
No hi ha doncs objectiu ni fita a assolir. . .
. . . . . . . . . . . . . . . . ni esperança.
Tot resta somort a l'espera del no res,
mentre el pas del temps
feixuc, és l'avant sala solemne
de l'avorriment infinit.

un poema de Karl Wolfovitz



Publica un comentari a l'entrada

Jordi Dorca ha dit... 31 de maig de 2011 a les 12:30

Un to ben pessimista recorre l'esfera blogaire. Amb bona èpica i amb bona lírica, això sí.
Un lloc selecte, sempre ho dic.

Puigcarbó ha dit... 31 de maig de 2011 a les 19:40

són mals temps per la lírica, Jordi.

 
Top