No hi ha remei ni beuratge
pels mals d’amor,
aquesta cosa esbojarrada
que més tard o més d'hora

ens agafa a tots.
I és un estat complicat
proper a la bajanada,
que és aixó d’estar enamorat
cosa ben desmesurada,
que es cura passant el temps
si amb l’altra un s’hi ajunta,
i s’aguanta en la distància
per la no proximitat.
Puig és l’amor malaltia
que es cura gairebé sempre
amb la quotidianitat.

 

Publica un comentari a l'entrada

Galionar ha dit... 21 de juny de 2011 a les 17:19

Ai, recoi amb el Francesc,
que n’estava d’inspirat
quan va escriure aquest poema
curull de grans veritats!
Però en som tant, de mesells,
que quan ja ens sentim guarits
tornem a cercar amb desfici
nous objectes de desig.

Una abraçada!

Puigcarbó ha dit... 21 de juny de 2011 a les 18:13

Jo diria que va en els gens Montse, almenys en el dels homes.

Galionar ha dit... 21 de juny de 2011 a les 18:41

I en els de les dones també, Francesc, i en els de les dones també.

Puigcarbó ha dit... 21 de juny de 2011 a les 19:21

ho sé, pero soleu ser mes discretes, o aixó, o que no teniu la mala fama dels homes.

 
Top