No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.

Com una pedra a la cara les pèrdues, els adéus, les absències
que, a contracor, he afaiçonat acuradament a mida
d'una tristesa clement: no mata.

Tot per no
deixar de ser fidel
a l'avara soledat que, ara me n'adone, de cap a peus
se'm menja.

No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.

Com una pedra a la cara els amics anats, les carícies d'ahir,
les nits arrapades als déus, als costums
i al capitalisme.

No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.

Tinc, demà, classe de Semiòtica II.
Demà.
Demà no m'alçaré. 

Publica un comentari a l'entrada

Galionar ha dit... 2 de juliol de 2011 a les 8:20

Un bon poema, el de la Irene, al qual és fàcil identificar-se. Certament, hi ha nits que haurien d'estar prohibides, per seva la crueltat quan a pensaments que retornen colpejant com un mall. M'hi sento molt identificada, tot i que jo, de semiòtica res. Però sí que actualment estic molt, massa cansada.
Per sort, després la llum del dia deixa la nit enrere, i apa, a prosseguir.
Una abraçada.

Puigcarbó ha dit... 2 de juliol de 2011 a les 10:19

en aquests sentit tinc l'enorme sort de posar el cap al coixí i quedar-me clapat de seguida.

 
Top