Les ones em banyen els peus
mentre els grans de sorra
s'incrusten en els dits
tot caminant per la platja.
Puc passar-m'hi hores
contemplant l’anar i venir,
i com festegen amb l'arena
en un acte d'amor etern, mai
acabat de consumar del tot,
suau de vegades i violent
d'altres, però sempre fidels
a la seva interminable cita.
Llarg prometatge aquest,
origen de la vida, d’ací
la nostra fascinació per la mar,
l'origen de la nostra espècie,
allí on fa milions d'anys
va començar tot i, on potser
hauria estat molt millor
no hagués succeït res.

Publica un comentari a l'entrada

Joana ha dit... 5 d’agost de 2011 a les 10:37

Eiiiiiiiiiii, que anaves molt bé amb la teua oda al mar, sobra eixe pessimisme vital que tanca el poema. i tant que cal que haja succeït tot. Jo no hauria pogut llegir-te!!!

Ja torne!!!

Bon capde!!!

Jordi Dorca ha dit... 5 d’agost de 2011 a les 20:03

Fascinació que comparteixo. I molt interessant la reflexió final. Encara que sigui pessimist.

 
Top