.








Podria romandre així, immòbil, immune,
pedra els ulls, pedra el cor, pedra els peus,
en una nit de pedra sota la llum de pedra
d'una lluna plena evidentment de pedra,
i contemplar eternament el carrer per la finestra
d'aquesta anciana del cabàs de taronges
com si el planeta existira només en la certesa única
del meu gest de pedra, com si la meua estàtua
no l'haguera escolpit mai cap mirada,
com si la suor, la sang i les llàgrimes
on sovint sure com un vell cadàver
no foren mentides de pedra d'un món de pedra.

un poema d'Irene Climent

Publica un comentari a l'entrada

Jordi Dorca ha dit... 11 d’agost de 2011 a les 16:47

La vida lliscant.
PS: feia dies que no podia entrar en aquest blog; he hagut de canviar de navegador.

Puigcarbó ha dit... 11 d’agost de 2011 a les 18:22

ja he vist que has estat uns dies sense publicar fins ahir amb SUARA, PERÒ PENSAVA ESTAVES DE VACANCES.

 
Top