Serien les cinc de la matinada.
baixàvem del Pas cap Andorra,
la nit de lluna plena, donava
un to irreal al paisatge.
Silenci dins el cotxe.
A la llunyania, les màquines
aplanaven las pistes.
llums aïllades marcaven els refugis.
La sensació de flotar, de volar,
ajudats pel gel de la carretera.
la blavor de la neu il·luminada
el cel ras curull d'estrelles, i nosaltres
embadalits, contemplant el paisatge,
que de tan irreal semblava un miratge.
Però ho era de real, només naturalesa
sense artifici, en estat pur.

Publica un comentari a l'entrada

Galionar ha dit... 7 d’agost de 2011 a les 8:51

Quina descripció més bella del paisatge! Conec molt bé aquest trajecte i molt aviat el tornaré a fer, però serà agost, en lloc de neu hi haurà l'herba, i retrataré cavalls bevent en els tolls d'aigua. Ah, i segur que no seran les 5 del matí!
Una abraçada i bon diumenge.

Puigcarbó ha dit... 7 d’agost de 2011 a les 10:32

baixavem del pas cap Andorra a les cinc del matñi, veniem de fer pa amb el téctic i el distribuidor d'Andorra, i era fascinant veure el paisatge a aquelles hores.

Una abraçada.

 
Top