El vent sacseja les branques
fent caure les fulles al terra
on guarden dispersa compostura, 
mentre esperen la descomposició,
ocres i grocs sovintegen
en la remorosa catifa de fulles,
que fidel a la cita anual
adorna els camins a la tardor.



Publica un comentari a l'entrada

Galionar ha dit... 2 d’octubre de 2011 a les 16:52

Hola, Francesc, ben aviat els boscos, els camins, els camps estaran tal i com els descrius en el poema. Ja tinc ganes que arribi el moment per gaudir de l'espectacle de la tardor.
Abraçades.

Francesc Puigcarbó ha dit... 2 d’octubre de 2011 a les 17:17

queda ja poc Montse, pero la tardor no acaba d'arribar encara...

 
Top