M'abelleix anar al bosc a trenc d'alba
quan les ombres de la nit
l'abandonen lentament
mentre el sol mandrós es lleva.
L'astre comença a engalanar-lo
amb l'enfilall de colors
de gamma tan variada
com les tonalitats d'arbres i flors.
És tasca no obligada i prou agraïda,
que no pas sempre es pot fer,
observar la posada en escena
lenta, majestuosa i mai igual
d'aquesta meravella que és
la natura, de bo natural.
La boirina humida que es dissipa
mica en mica mentre el sol s'obre pas
groguenc primer més clar després,
i la bafor de la rosada en evaporar-se
com els somnis fugissers.
Tot un petit univers es posa en marxa
animals, arbres i demés
de costum ancestral i prolongada
marcada no pas pel saber
sinó per la cosa programada
al mil·límetre dins el quefer
de la petita gran quotidianitat
que significa tota la posada en escena
d'aquest sempre nou espectacle,
de qui no en sabem l'arquitecte
ni el nom del director - ves tu a saber
qui n'ès finalment el gran responsable.
És possible segons diuen, veus autoritzades
en les que mai hi he cregut,
que sia l'albada, cosa d'aquell
a qui li diuen Déu, el suprem faedor.

Publica un comentari a l'entrada

 
Top